Més enllà de disquisicions, debats, crítiques, matisos, excepcions, clarobscurs, o dificultats, el concepte de Recuperació (*Recovery en Inglés) en salut mental parla de persones i de la seua possibilitat per a concebre i construir una vida amb sentit propi, autodeterminada, triada lliurement i de ple dret, més enllà del diagnòstic clínic. En 1993 William Anthony va oferir la seua pròpia definició de recuperació, la qual manté la seua vigència:
“Un procés profundament personal i únic de canviar les nostres actituds, valors, sentiments, metes, habilitats i rols. És una manera de viure una vida satisfactòria, esperançadora i activa (…) . La recuperació implica el desenvolupament d’un nou sentit i propòsit en la vida…”
Anthony, WA. Recovery from mental illness: the guiding vision of the mental health service system in the 1990s. Psychosocial Rehabilitation Journal, 1993, 16: 11 – 23.
“Habitualment el terme recuperació s’associa al de “curació” , és a dir “el restabliment o recuperació de la salut i eliminació d’una malaltia, una ferida o un mal físic”. Aquesta concepció a la qual alguns defineixen com a “recuperació clínica” implica que una persona està “recuperada” quan han desaparegut o remés els símptomes associats.”
No obstant això, quan observem la realitat de les persones amb problemes de salut mental, no sempre s’aconsegueix un grau tan complet de recuperació en aquest sentit. Per contra, es constata una àmplia heterogeneïtat, i això comporta reconéixer una altra forma de recuperació en la qual les persones assumeixen un paper actiu en la cerca de com viure amb un Trastorn Mental Greu més enllà de la presència o absència de símptomes. És aquesta mirada, la que porta a parlar de “recuperació personal” en comparació amb “recuperació clínica” i sobre la qual es construeix l’Enfocament o Model de Recuperació en Salut Mental.
La recuperació consisteix a construir un projecte de vida amb sentit i satisfacció per a la persona, definida per ella mateixa independentment de l’evolució dels seus símptomes o problemes.
Representa un moviment que s’allunya de la patologia, malaltia i símptomes i s’acosta a la salut, la fortalesa i el benestar.
L’esperança és central per a la recuperació i la persona l’experimenta en la mesura que vaja assumint un major control sobre la seua vida i percebent com altres persones l’obtenen.
S’estimula i facilita l’autocontrol (maneig d’un mateix) . Els processos d’autocontrol són similars però funcionen de manera individualitzada, de manera diferent en cada persona.
Les relacions d’ajuda entre professionals i pacients s’allunyen del format expert/pacient per a acostar-se al format d’entrenador o parella de viatge en el procés de descobriment.
Les persones no es recuperen soles. El procés de recuperació està estretament relacionat amb els processos d’inclusió social i amb la capacitat de gaudir d’un rol social amb sentit i satisfacció per a la persona en el mitjà comunitari i no en serveis segregats.
La recuperació consisteix en el descobriment o redescobriment d’un sentit d’identitat personal, separat de la malaltia o discapacitat.
El llenguatge usat, les històries que es construeixen i el seu significat tenen una gran importància com a mediadors del procés de recuperació. Aquesta mediació pot, d’una banda , reforçar una sensació d’esperança i possibilitats, o per contra, convidar al pessimisme i la cronicitat.
El desenvolupament de serveis basats en la recuperació es recolza en les qualitats personals dels professionals, al mateix nivell que la seua formació acadèmica. S’han de cultivar habilitats per a l’esperança, creativitat, cures, empatia, realisme i resiliència.
La família i altres afins són sovint crucials per a la recuperació i per tant han de ser tinguts en compte quan siga possible. No obstant això, el suport entre iguals és central per a moltes persones en el seu procés de recuperació.
