Aquest model allunyava a les persones afectades de la resta de la societat, generant aïllament, discriminació, estigmatització i una pobra recuperació dels seus problemes de salut mental. Aquesta manera d’organitzar els serveis en salut mental es diu model asilar. Aquest model va ser fortament criticat, no sols per la pobra evidència de millora que mostrava, sinó també perquè eren un espai constant de violació dels Drets Humans de les persones que allí estaven.
Des d’aquest model el concepte de recuperació s’associa a “curació” o “absència de símptomes” i és el resultat del tractament biomèdic. La duració del tractament o l’esperança cap a la “cura” es veu limitada al grau en què la ciència avance i els tractaments terapèutics aconseguisquen modificar aquests desequilibris bioquímics. Des d’aquesta perspectiva el rol de les persones amb problemes de salut mental es torna passiu i es limita a “prendre consciència de la seua malaltia” i “complir amb el tractament”.
Aquest model d’atenció es desenvolupa en el context de la reforma psiquiàtrica i la desinstitucionalització (anys 70 als EUA, Anglaterra; anys 80 a Espanya) que va comportar el tancament d’hospitals psiquiàtrics, i el retorn de les persones amb problemes de salut mental a la comunitat. La trobada de les persones amb problemes de salut mental amb la comunitat desplaça el focus cap a la seua capacitat d’integració social d’una manera “normalitzada” i se centra en valorar i donar suport a les dificultats de funcionament o discapacitat psicosocial que interfereixen en el seu nivell d’autonomia i integració social, col·locant-les en una situació de major risc de desavantatge social o “minusvalidesa”.
“La rehabilitació es defineix com aquell procés la meta global del qual és ajudar les persones amb discapacitats psiquiàtriques a reintegrar-se en la comunitat i a millorar el seu funcionament psicosocial, de manera que els permeta mantindre’s en el seu entorn social en unes condicions el més normalitzades i independents que siga possible”
Fernández, M., González, J., Fernández, J. & Eizaguirre, L. (1997)
El plantejament de la “rehabilitació” psicosocial encaixa amb el model mèdico- assistencial de la discapacitat enfront del model social de la discapacitat. Mentre que el primer planteja la recuperació com l’assoliment d’habilitats i recursos que permeten a les persones “encaixar” i d’aquesta manera aconseguir la seua inclusió social, el segon defensa que són les societats que no accepten les diferències individuals les que provoquen l’exclusió i que aquesta no es deriva de les variacions individuals a pesar que aquestes puguen generar limitacions funcionals.
“Entenem que l’única conceptualització del model de recuperació que val la pena és la que l’entén com un procés subjectiu de dotar de sentit a la pròpia experiència i que es recolza en la reivindicació dels drets individuals per al qual la recuperació suposa deslliurar-se de la coacció, de l’etiquetatge i de l’anul·lació produïda pel diagnòstic psiquiàtric, i que té en compte els determinants socials del sofriment psíquic, i solucions que passen per intervindre també sobre aquests”.
Reflexiones sobre el modelo de recuperación en salud mental (por María Alonso Suárez) Posted on 24 September, 2016 by amsmblog
