Al llarg de la Història "la bogeria" s’ha relacionat amb alguna forma d’incorrecció moral, legal o social i les persones amb problemes de salut mental "els bojos" van ser vistos com a endimoniats o posseïts, éssers amorals i perillosos als quals calia aïllar.
Entre els segles XVII i XVIII les persones amb problemes de salut mental comencen a ser tractades des de la perspectiva mèdica. A partir d’un llenguatge medicalitzat es realitzen classificacions i diagnòstics, d’aquesta manera es justifica racionalment la seua exclusió social i el seu internament en institucions per a tractar la bogeria, és a dir, els manicomis el nom dels quals mutara pel de asils per a insans i després pel de hospitals psiquiàtrics.
A principis del segle XX sorgeixen les transformacions en l’àmbit de la salut mental amb l’Higienisme Mental que va denunciar la situació de desemparament, abandó, estigmatització i precarietat en la qual es trobava el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental, es va oposar a les pràctiques tradicionals de la psiquiatria i va iniciar les crítiques al model asilar. No obstant això, malgrat les critiques impulsades per aquest corrent no va ser suficient per a modificar les pràctiques tradicionals circumscrites a l’asil però va permetre fer els primers passos. Bàner: Higienisme Mental. Moviment fundat en 1909 pel psiquiatre estatunidenc Clifford Beers (1876- 1943) , quan va crear la Societat de Connecticut per a la Higiene Mental. La finalitat d’aquest moviment era el de previndre la malaltia mental, acabar amb l’estigmatització d’aquesta i promoure la investigació i l’ensenyament dels mèdics psiquiatres. Es considera com el començament de la Psiquiatria Comunitària.
Les dècades dels 50s i 60s viuen una autèntica una autèntica Revolució Farmacèutica amb l’aparició i desenvolupament de nombrosos psicofàrmacs. El desenvolupament de la *psicofarmacología va ajudar a la transformació progressiva de la concepció de la salut mental i a la manera de desenvolupar l’atenció a les persones amb problema de salut mental, ja que en fer possible el control o la reducció dels símptomes deixava sense justificació la necessitat de la reclusió.
A conseqüència dels canvis introduïts en les dècades anteriors, a partir dels anys 60s – 70s en alguns països s’inicia el moviment conegut com La Reforma Psiquiàtrica (A Espanya aquest procés es va materialitzar en 1986 amb l’aprovació de la Llei General de Sanitat) i es va desenvolupant el Model d’Atenció Comunitària o Psiquiatria Comunitària. Aquest corrent va propiciar el que es coneix com a “desinstitucionalització” els principis fonamentals de la qual van ser l’abandó de la política manicomial, la Reintegració en la comunitat de persones amb problemes de salut mental de llarga evolució una vegada estigueren “estabilitzats” Establiment i manteniment de sistemes de suport comunitaris per a atendre les persones amb problemes de salut mental no institucionalitzats.
En els anys 80, es desenvolupa el model de rehabilitació psiquiàtrica o Rehabilitació Psicosocial. La meta global de la rehabilitació psicosocial consisteix a ajudar a les persones amb discapacitats psiquiàtriques (o discapacitats psicosocials) a reintegrar-se en la comunitat i a millorar el seu funcionament psicosocial de manera que puguen mantindre’s en el seu entorn social i familiar en condicions el més normalitzades i independents possibles (Anthony, Cohen & Cohen, 1984) . Suposa no sols millorar les competències individuals sinó també introduir canvis en l’entorn (OMS,1995) .
Paral·lelament a aquesta transformació, des del si dels moviments de defensa dels drets civils sorgits en els anys 60s – 70s, naixen grups de persones amb problemes de salut mental que comencen a reivindicar que necessiten alguna cosa més que l’alleujament dels símptomes, com a aspiracions i desitjos en l’àmbit educatiu i laboral, independència personal i un tracte digne i igualitari. Aquestes iniciatives pioneres van anar creixent i consolidant-se, sent el germen de moviments com el moviment de “Supervivents de la Psiquiatria”, “La Xarxa de Escuchadores de Veus” o els col·lectius en “Primera Persona”, la principal demanda de la qual és que la seua veu siga escoltada i que es reconega el seu paper protagonista en el desenvolupament del seu propi projecte vital.
En la dècada dels 90s es comença a enunciar el concepte de Recuperació i a desenvolupar-se progressivament el Model de Recuperació que acabarà per convertir-se en el paradigma que articule no sols les polítiques sanitàries i socials específiques de l’àmbit de la salut mental, sinó que, de l’una o l’altra manera, requereix revisar i modificar normatives més generals per a donar cabuda a la igualtat de tracte i de drets de les persones amb problemes de salut mental durant llarg temps excloses.
El canvi de segle porta amb si un altre canvi transcendental en la perspectiva amb què fins llavors s’havia tractat la Discapacitat. L’any 2006 es va aprovar La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat el propòsit de la qual és promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per totes les persones amb discapacitat, i promoure el respecte de la seua dignitat inherent. Aquest document legal obliga els estats que voluntàriament s’adherisquen a fer els canvis legislatius necessaris perquè aquesta declaració siga efectiva. Aquest canvi de paradigma reconeix que són les societats les que han d’adaptar-se perquè les persones amb discapacitat de tota mena puguen gaudir dels seus drets en condicions d’igualtat incloent entre aquests drets el de decidir sobre el seu propi projecte vital.
Aquest últim fet ha sigut l’impuls definitiu per a la incorporació del Model de Recuperació a les polítiques públiques que s’ha anat plasmant en directrius, normes o lleis, d’àmbit autonòmic, nacional, i internacional.
Des de “Les naus dels bojos” en les quals una part dels anomenats dements o insensats eren ficats en vaixells per al seu trasllat al desterrament, la “Torre dels Bojos” de Viena, L’Hôpital Pitie-Salpêtrière de París o el manicomi sevillà de Miraflores, fins al reconeixement de la dignitat i igualtat de drets de les persones amb problemes de salut mental, s’ha transitat un llarg camí, no obstant això , encara queden molts passos perquè els principis del Model de Recuperació siguen una realitat i perquè això siga possible es requereix un últim esforç conjunt des dels àmbits professional, institucional, associatiu, social i també personal.
